El passat mes de novembre el periodista i escriptor freelance Andrew Sullivan publicava al seu blog “Why I blog“, un extens assaig explicant els motius pels quals escrivia en un blog. Em va semblar molt interessant tot el que deia i fa uns dies vaig trobar una traducció al castellà, que comparteixo amb tots vosaltres. L’escrit és d’unes 10 pàgines, així que paciència.

Aprofito la tarda de diumenge per recuperar dos articles publicats un al setembre i l’altre al desembre de l’any passat i que donen consells als periodistes per afrontar els nous reptes que  la professió presenta en un context de crisi i de canvis en el panorama de les tecnologies de la informació. Ara més que mai només aquell periodista que sàpiga aprofitar-se de les noves eines que Internet posa al seu abast serà qui aconsegueixi sortir-se’n amb èxit. Per això la lectura d’aquests dos articles poden servir d’orientació a aquells periodistes que necessitin reorientar la seva carrera professional.

L’article del periodista, escriptor i blocaire Raj Dash (traducció a l’espanyol gràcies al blog 233grados.com) ofereix alguns consells per mantenir-se al dia en el treball autònom i produir continguts originals i útils a un ritme regular. Va enfoc per aquells professionals que treballen a compte propi, els freelances.

Per altra banda el periodista Antonio Delgado, del blog Caspa.tv, escriu en el “Decàleg pel periodista autosuficient” 10 idees per canviar el xip i dotar-se de nous recursos per afrontar les noves realitats en el món de la comunicació.

Resumint Raj Dash aconsella mantenir un “banc d’idees ” per a possibles articles, una espècie de llistat on escriure totes aquelles idees que se’t puguin passar pel cap, sense filtrar-les, inspirar-se en les idees d’altres, escriure alguns paràgrafs, deixar reposar les idees per després reorganitzar-les. Tot plegat per poder tenir sempre a mà una font d’idees que et poden ser vàlides en aquells moments de baixa inspiració.

Antonio Delgado ens recomana aprendre idiomes, especialitzar-se en algun tema molt concret que només tu coneixes amb profunditat, tenir un equip multimèdia propi, aspecte bàsic pels temps que corren, tenir sempre qualsevol dispositiu mòbil amb el que poder-te connectar a Internet, disposar d’una bona xarxa de contactes, estar atent a les tendències i criteri propi, fer ús de sistemes d’emmagatzemament de dades virtual i per útilm, disposar del teu propi mitjà.

Fa un temps navegant per Internet vaig trobar un fragment d’una entrevista que la revista L’Avenç va realitzar a l’historiadora Eva Serra. Em va semblar interessant la pregunta que se li formulava: Quina penses que hauria d’ésser la funció social de l’historiador?. I ella respon:

En primer lloc que consti que m’ha costat molt d’acceptar una entrevista d’aquest caràcter perquè suposa, si més no, un cert destapament en un moment més aviat crític de la trajectòria professional. No em venia gens de gust afrontar preguntes transcendentals que poden abocar a respostes fora de lloc. Afronto el risc amb molt poca il·lusió, més aviat per amistat.

Possiblement la funció social de l’historiador és ensenyar a pensar des de la reflexió concreta de les societats humanes en el passat i en la seva evolució. L’aspecte més important d’aquesta reflexió possiblement és l’anàlisi del canvi històric en les societats, però no solament això, sinó també d’aquells fets que es reprodueixen a través del canvi històric. Fets com els de l’opressió, situacions de domini, explotació, colonialisme, etc., són fets que ben sovint es reprodueixen. Per què es reprodueixen i quins mecanismes d’articulació expliquen la reproducció i/o el reforçament de situacions de domini malgrat la transició del feudalisme al capitalisme o del capitalisme al socialisme? Això és així en les opressions nacionals i en d’altres formes d’opressions com la de la dona.

Parlar de la funció de l’historiador penso que és ben difícil. Per a les dretes -si és que encara és vàlid parlar de dretes i esquerres- no hi ha problema, perquè em sembla que mai s’han fet un plantejament transcendental de l’ofici. Ara bé: per aquells que van o anem pel món d’esquerres sí que, en un moment o altre de l’exercici de l’ofici, ens hem preguntat què estem fent i quina és la nostra funció. Evidentment la resposta que ens donem és: intentar entendre els fets històrics com una manera d’explicar-se el present i una eina de transformació. Ara, però, l’historiador dit d’esquerres a casa nostra es troba involucrat en un procés d’institucionalització, i això d’alguna manera modifica les coses. Des de fora o des de dins les coses no es veuen de la mateixa manera. La funció de pensar o d’ensenyar a pensar queda enterbolida pel procés d’institucionalització que vivim. La pràctica social i política condiciona la visió de les coses. És per això que penso que estem immersos en un moment ple de contradiccions i de confusió. Això possiblement és molt greu per als historiadors catalans a causa de la complexitat de la nostra realitat política.

Aleshores diràs què suposa ser historiador: evidentment, en primer lloc un ofici per guanyar-se la vida, en segon lloc, també, potser un art per passar l’estona. I què més? una eina per pensar i ensenyar a pensar. Però pensar resulta un joc perillós. Precisament per això ens troben en un moment sense a penes debat o en un moment de falsos debats. Evidentment cal una racionalització del passat, però des de quina perspectiva? Des de la de la Generalitat conservadora i sense poder, des de la d’un Parlament espanyol socialdemòcrata o des de l’òptica d’aquells que semblen no comptar, encara que rebin guitzes. Segurament que si la història acomplís el paper que li pertoca seria eliminada, com a disciplina, dels plans d’ensenyament.

No sé si això té res a veure amb la pregunta, però vull afegir que més de d’una vegada m’he preguntat per què moltes de les millors reflexions i observacions històriques procedeixen de persones que no són de l’ofici. El millor que sé de la història del País Valencià ho vaig aprendre de Nosaltres els Valencians de Joan Fuster, el poc que sé d’Euskadi ho he après deis estudis de Beltza o d’Ortzi. Ara n’abocaré una de grossa, el millor que he llegit de la Catalunya de començaments de segle es troba en El Quadern Gris o en el Cambó del franquista Josep Pla. Les millors coses que he llegit de la guerra civil són per exemple de Zugazagoitia -un espanyol, malgrat el seu origen base, que no entenia res del fet nacional– que en explicar els seus maldecaps com a home del govern republicà espanyol explica coses més interessants que no pas cap dels ianquis que ha aterrat a estudiar la guerra civil. Què hi ha en aquests llibres que no tenen els llibres d’història? Possiblement un desig de comprendre i una no excessiva preocupació per allò que s’anomena rigor acadèmic. La millor història de Galícia que conec és la breu Història de Galícia que ha estat publicada pel Front Cultural de l’Assemblea Nacional Popular Gallega del 1979. No surt de la Universitat i ha estat objecte d’un judici a la Sala Primera de l’Audiència Provincial de la Corunya l’estiu del 1981. Per cert, no he sentit cap comentari sobre aquest fet entre els que ens dediquem a l’ensenyament de la història.

Tot això és per dir que si bé segurament l’esforç historiogràfic dels darrers anys als Països Catalans ha estat considerable -especialment al País Valencià- també em sembla que l’empenta científica sovint no ha anat acompanyada del risc que comporta fer hipòtesis que ens permetin avançar en la història nacional que necessitem. Sovint l’historiador encotillat pel rigor científic té por de dir-ne de grosses, o bé perquè no pot aportar una verificació documental adequada, o bé perquè no compta amb el suport de la ideologia dominant dels cercles acadèmics.

Penso que no és suficient preguntar-se per la funció de l’historiador en termes teòrics, per no dir en termes abstractes, sinó per la funció de l’historiador ara i aquí. Si és que la té, aleshores possiblement consisteix en l’obligació de fer-nos unes preguntes arriscades en el camí de forjar-nos unes respostes històriques que ens serveixin per avançar en la nostra consciència nacional. Ja sé que possiblement dir aquestes coses és ingenu i fora de lloc. Però si no és això, aleshores és absurda la pregunta. L’historiador no ha d’entrar en la trampa colonial de l’antropòleg quan es dedica amb saviesa cosmopolita a inventariar les runes socials que queden després de la petjada colonial. L’historiador es troba socialment molt més implicat.

L’Avenç (núm. 52, set. 1982, p. 63-65).

Què passaria si un dia el vostre proveïdor d’accés a Internet us preguntés quin ús doneu de la vostra connexió a la xarxa per tal d’aplicar-vos un determinat paquet d’accés on només poguéssiu llegir el correu electrònic i navegar per pàgines web sobre informació meteorològica? És un exemple extrem, però que alguns operadors dels Estats Units ja estan començant a plantejar davant la saturació de les xarxes de telecomunicacions. Davant aquest problema, els ISP opten per la solució fàcil: en comptes d’invertir per millorar les seves xarxes, limiten l’ús que els usuaris poden fer d’Internet.

Aquesta pràctica va en contra de la denominada “neutralitat d’Internet“. Genís Roca en parla al seu blog d’una forma molt didàctica, aporta exemples i possibles solucions. Vilaweb entrevistà l’octubre passat a Timothy Berners-Lee, inventor de la web i un dels defensors de la neutralitat d’Internet.

Any nou, nous propòsits, noves il·lusions, nous projectes. I tu, què esperes d’aquest 2009?

Fantàstica conferència de clausura d’Hernán Casciari a Evento Blog el passat mes de novembre al voltant del debat sobre la mort dels blogs.

“Un blog és una eina de treball, és útil per qui tingui alguna cosa a dir, pels demés sempre hi haurà alguna altre moda on acomodar-se” “Aposto per la mort de l’eina en mans dels revolucionaris, aposto per la normalització i la costum. Aposto per la mort mediàtica dels blogs. Aposto perquè una vegada desaparegui el sanbenito de la revolució [dels blogs], el format ressorgirà amb tanta força que serà tan útil i quotidià que llavors sí prevaldrà el talent de les persones que el componen”.

“La mort del blog serà semàntica, perquè dintre d’un any o dos ja no parlarem de blogs sinó del que realment són, Pàgines d’Internet”.

EBE 08 - Conferència de clausura (Hernán Casciari)

Continuo amb el balanç de l’any 2008. Ahir publicava la primera part, que podeu llegir aquí. En aquesta segona part, i última, faré balanç del que ha estat l’any del moviment anti-Bolonya a la Universitat Autònoma de Barcelona, especialment a la Facultat de Lletres, on estudio Història. En síntesi, les protestes “més visibles” van començar el passat mes de març (dia 4), quan es va ocupar per un dia la facultat de Lletres. Els estudiants van ser desallotjats el mateix dia pels Mossos d’Esquadra. El que va passar els mesos següents està recollit aquí. El curs 2007/08 acabà amb una sèrie d’estudiants expedientats, la majoria companys de la Facultat i de la carrera. A l’octubre començà un nou curs. Els expedients del curs anterior estaven encara per resoldre i la implantació dels nous plans d’estudi es trobava a un curs vista. Les mobilitzacions contra Bolonya es reprenien amb força. D’octubre a novembre van continuar les mobilitzacions, però sense gaire visibilitat. Arribem al 24 de novembre, dia d’inici de l’ocupació de la Facultat de Lletres. He parlat àmpliament sobre l’ocupació en aquest blog. No tornaré a repetir allò ja dit, però si que m’agradaria aprofitar aquest article per fer una valoració personal sobre tot el que ha passat aquest darrer mes a la nostra Facultat. Quedi dit per endavant que la meva visió de l’ocupació respon  a la d’una persona que no ha hi participat directament en les diferents accions. La meva postura ha estat equidistant, d’observació i de respecte envers els estudiants tancats. He mantingut converses tan amb els estudiants anti-Bolonya tancats com amb els estudiants partidaris de reprendre a fer classe.

Universitat: Annus Horribilis
Als periodistes els hi agrada començar les seves cròniques amb titulars impactants, cridaners i que captin l’atenció del lector. Si un periodista hagués de fer balanç del que ha estat aquest 2008 a l’UAB podria escollir com a titular  “Annus horribilis“. En resum no ha estat un bon any per a la universitat. Que una trentena d’estudiants tinguin oberts una sèrie d’expedients mai és una situació ideal, independentment del que realment va poder passar i que ningú ha explicat. I més quan darrere els expedients hi ha un procediment d’actuació per part del Rector tan obscurs. Es van exagerar des de la direcció de la la universitat els fets ocorreguts durant el mesos d’abril i maig? Van ser els estudiants realment uns hooligans? A mi no em van agradar les formes de la primera ocupació, la del 4 de març, on es va actuar amb violència i intimidació. Pel que he anat parlant aquestes setmanes, sembla que ni els propis estudiants assemblearis hi estan satisfets amb el que va passar. Els fets posteriors no els vaig viure directament i per tant no puc parlar per mi mateix del que va passar. S’han dit moltes coses, que si es va assaltar la degana a l’aparcament de la Facultat, que si van accedir al seu ordinador personal… Sigui cert o no, les protestes contra Bolonya no s’han portat pel millor camí.

Més enllà d’aquests fets s’arriba al 24 de novembre d’enguany a una situació extrema: l’ocupació d’una Facultat de forma indefinida i amb la idea d’anar ocupant la resta de facultats durant els dies successius amb l’espera que d’altres universitats també s’hi sumin (rectorat UB, per exemple). Les demandes són: retirada dels expedients, celebració d’un referèndum vinculant sobre Bolonya i reconeixement del dèficit públic de l’UAB. Sens dubte en les ocupacions pesa molt la decisió que ha de prendre el rector en relació als expedients, que finalment arribaria el 17 de desembre en forma de 6 estudiants expulsats i d’altres amb una amonestació pública.

Anàlisi de l’ocupació

L’ocupació de Lletres va començar el dia 24 de novembre. Molts estudiants ens ho vam trobar per sorpresa al arribar a les classes, d’on se’ns va “convidar” a abandonar-les en solidaritat als companys expedientats. Tots els companys vam creure que no era convenient seguir amb la classe i la vam donar per finalitzada. En un primer moment vaig reaccionar en contra  l’ocupació de la Facultat. Rebutjava els mètodes de l’Assemblea al impedir que els estudiants poguessin rebre amb normalitat les classes. No em van agradar les formes i menys que s’arribés a una situació tan extrema (l’ocupació d’una facultat) sense el consentiment de tots els estudiants, malgrat aquesta acció havia estat aprovada en una assemblea la setmana anterior.

Al blog vaig escriure el dimarts 25 que l’ocupació arribaria a la seva fi aviat. Pràcticament les accions alternatives preparades per l’Assemblea no havien tingut seguiment per part dels estudiants i donava la sensació que tot estava molt mal organitzat. Em vaig equivocar, perquè no només va continuar l’ocupació fins a les festes de nadal sinó que vaig poder comprovar que contràriament al que havia dit, sí que estaven ben organitzats.

Passaven els dies i la Facultat presentava un aspecte desolador. La majoria dels estudiants van optar per quedar-se a casa i els pocs que continuaven fent l’esforç d’anar fins a Bellatera ens refugiàvem a les biblioteques. El 27 de novembre continuava pensant que l’ocupació s’acabaria aviat. Els meus escrits van tenir “cert” d’èxit entre els companys de l’Assemblea, que a través dels comentaris o el mail es van posar en contacte amb mi. Em demanaven poder parlar amb mi, perquè tingués informació de primera mà sobre el que realment estava passant. Dit i fet. Al dia següent vaig parlar amb companys tancats, en van explicar els seus motius pels quals havien decidit ocupar la facultat i els vaig comentar, a títol personal, aquelles coses que no m’acabaven de convèncer respecte l’ocupació. A partir d’aquest moment la meva postura va ser de respecte cap als companys tancats. Respecte que no vol dir compartir les formes amb les que s’estava portant a terme la mobilització.

Així del rebuig a l’ocupació vaig passara una posició de respecte. Vaig entendre que pel que feia a les classes perdudes era un mal menor i que hi havia altres formes de seguir amb la docència, parlant directament amb els professors i demanant-los bibliografia per poder seguir amb el programa des de casa. Resolts els meus dubtes respecte l’ocupació vaig seguir parlant amb la gent que hi estava en contra per acostar posicions. No sent un grup organitzat i ideològicament molt heterogeni, els contraris van anar articulant-se de forma molt precària i, val a dir, gràcies als esforços de la degana, que aconseguia així dividir als estudiants.

Situat al mig de les dues posicions, entre els que volien tornar a fer classe i els que demanaven la retirada dels expedients, vaig poder veure com l’ambient de crispació entre els estudiants creixia.

L’Assemblea de Lletres és l’òrgan representatiu dels estudiants. Va ser aquí on es va decidir ocupar la Facultat. Durant els dies que ha durat l’ocupació s’han celebrat assemblees diàries. És, però, una assemblea plena de contradiccions i que pateix de certes mancances. (i) No disposa d’un reglament intern de funcionament. (ii) No hi ha temps límit en els torns de paraules, fet que produeix un allargament innecessari de les sessions (iii) No s’aixeca acta, per tant, tot el que s’ha discutit i votat no queda reflectit enlloc. (iv) Sovint es voten punts que no han estat inclosos a l’ordre del dia. (v) L’assemblea està “controlada” per un grup molt polititzat i minoritari de la Facultat.

Segons el reglament de la universitat, l’Assemblea de Lletres està reconeguda i les decisions que allà s’hi prenen són vinculants. Aquest és un punt que molts estudiants desconeixien i que és prou important com perquè a partir d’ara tothom ho tingui molt clar. El que es decideix a l’assemblea s’ha de respectar. En aquest sentit l’ocupació de la Facultat va ser aprovada per àmplia majoria dels assistents (uns 200, si no recordo malament). El 15 de desembre es realitzà un referèndum on es tornà a decidir seguir amb l’ocupació, sense fer classes. Per tant, respecte a les decisions preses. Els contraris a seguir amb l’ocupació van quedar debilitats i amb una posició molt incòmoda, perquè tot i haver perdut el referèndum, dels resultats es desprenia que hi havia una majoria que optava per tornar a fer classe. Què s’havia de fer?

Per sobre de tot, el desitjable hagués estat que a partir del 15 de desembre les dues posicions s’haguessin acostat per calmar les fortes tensions. Però tampoc va ser així. Es va arribar a l’extrem d’haver d’avançar les vacances de nadal una setmana, decisió pressa pel Deganat.

Conclusions
Arran de l’ocupació han quedat al descobert molts problemes que s’arrosseguen a la universitat i que res tenen a veure amb Bolonya. No entraré a detallar-los perquè no és el lloc per fer-ho. Si que puc dir que aquest mes ha quedat vist la fragilitat de la institució universitària i de la seva direcció, que ha permès que s’arribés a la situació actual. La Degana i el Rector han donat l’esquena als estudiants i ens han conduit a la confrontació entre nosaltres mateixos. Jo fa temps que vinc demanant la dimissió de la degana. No m’agrada la seva forma d’actuar i la poca informació que durant l’ocupació se’ns ha donat. La sensació ha estat de total despreocupació envers els estudiants.

Trista ha estat l’actuació d’alguns estudiants a l’Assemblea, fent proclames a favor de la violència i contra aquells estudiants que, legitimament, volien tornar a fer classe. Aquestes postures no han ajudat gens a acostar posicions i han debilitat l’equip que portava les negociacions. Aquest grup de l’assemblea és el que provoca que molts estudiants hi desconfiïn. És una reflexió que s’haurien de fer: els interessa a la gent que fan tan bona feina a l’assemblea tenir entre ells aquests companys?

Lamentablement els que han sortit mal parats de tot plegat han estat els companys expedientats que al gener ja no podran tornar a classe. No s’ho mereixen perquè ells són les persones amb qui sí es pot conversar, parlar raonablement i que estan en contra de Bolonya per uns motius ben legítims i que tots podem compartir.

Perdoneu per aquest post tan extens. Crec que ha quedat força clara la meva postura al respecte. Segurament, a partir de 7 de gener, en tornarem a parlar per aquí, perquè tot i que l’ocupació s’ha aturat durant les festes de nadal, la tornada després reis sembla que serà moguda.

Bon any!

Per acabar l’any us ofereixo un arxiu OPML amb els blogs que segueixo habitualment via RSS. Els teniu ordenats per temàtiques.

• Blogs d’amics
• Blogs periodístics
• Blogs tecnologia
• Blogs polititzats
• Blogs d’història
• Blogs varis
• Premsa
• Premsa alternativa
• Video
• Social news

Aquesta tarda, segona part del balanç de l’any 2008.

Quan resta un dia i poques hores per acabar l’any, és hora de fer el tradicional balanç d’aquest 2008 que ja està a punt de finalitzar. Fa 366 dies escrivia “Balanç de l’any 2007“, marcat per la meva participació a la campanya electoral a les municipals del mes de maig i pocs mesos després per l’obertura d’elliot.cat. Si el 2007 va ser l’any del meu contacte directe amb la política, el 2008 ha estat l’any de les protestes anti-Bolonya a la universitat, que he viscut molt directament. He escrit aquest balanç de l’any en dues parts. Demà publicaré la segona part.

Setembre: un any del blog
Al setembre aquest blog va fer el seu primer any de vida. Pel que fa al nombre de visites, s’ha experimentat un lleuger augment, si bé molt moderat, més que satisfactori per tractar-se d’un espai personal. Més important que les visites ha estat la consolidació d’una sèrie de lectors fidels que visiten a diari el blog i l’enriqueixen amb els seus comentaris. A nivell general aquest ha estat l’any de l’anunci de la mort dels blogs. Encara està per veure si arriba l’anunciada mort dels blogs. Ja vaig dir en el seu moment que més enllà d’anuncis alarmistes, la realitat és que els blogs estan més vius que mai, malgrat el que diguin els informes. El que si es evident és que en aquest 2008 hi hagut un canvi de tendència molt clar cap al microblogging, on ha triomfat el web Twitter. Crec que s’ha confós el fet que molts blocaires han deixat en un segon terme el seu blog per escriure amb molta més regularitat en un microblog (per comoditat, rapidesa), però aquest pas no comporta la mort del blog sinó la seva diversificació. Jo sóc dels que prefereixo continuar escrivint al meu blog. Què ens espera pel 2009? Està per veure.

Alt Empordà, Cotlliure, París…
Any molt intens. Amb la família vam passar les vacances d’estiu a l’Alt Empordà, terra de contrastos entre el mar, la muntanya i la plana. A Portlligat vam poder visitar la casa-museu de Dalí, un espai increïble, fascinant, on fins l’últim racó està decorat. L’univers Dalí està present en la seva plenitud a Portlligat. Difícilment s’entén un personatge com Dalí sense haver visitat la seva casa i estudi. De Portlligat al Cap de Creus, la punta de terra més oriental del país amb un paisatge pràcticament lunar com a conseqüència de l’erosió de les roques provades pel fort vent, la tramuntana. Amb cotxe vam recórrer els pocs quilòmetres que separen Portbou amb Colera, una via per la que val la passar i contemplar els penya-segats que separen la carretera del mar. Passada la frontera vam arribar-nos fins a Perpinyà en una visita exprés.

Del setembre cap aquí he anat realitzant excursions d’un dia amb el bon amic Àlvar i la seva parella Claire. Hem visitat Cotlliure, hem fet el cim de La Mola i hem esmorzat un matí de diumenge a Sant Pol de Mar.

Sens dubte el viatge estrella de l’any, i més esperat, ha estat el de París, aquest mateix mes de desembre. Van ser tres dies molt intensos i amb un programa molt ajustat per què no ens deixéssim de veure res. Servidor va ser el primer cop que trepitjava la capital francesa. Vam visitar els principals indrets turístics de la ciutat: el Panteó, el Louvre, el barri de Montmatre, la Sainte-Chappelle, el Carnavalet, Pompidou, la Torre Eiffel, el Sena… De París se’m queden les ganes de tornar, perdre’m pels seus carrers i boulevards i visitar amb més calma els principals museus de la ciutat. Des d’aquí vull aprofitar per agrair tan a en Vicente Moreno com a en Josep Alavedra que ens donessin la oportunitat de realitzar aquest magnífic viatge i per les explicacions i orientacions sobre París que ens van donar in situ. Explicar la Revolució Francesa des del mateix lloc dels fets no té preu.

Demà segona part del balanç del 2008: l’annus horribilis a la Universitat Autònoma.